Crònica de Juny: alts i baixos, però amb la mira posada als castells de nou

@ferransolerfotografia

Diuen que al juny, la falç al puny, i tancàvem el maig amb el darrer assaig abans del nostre vint-i-vuitè aniversari amb ganes de començar a recollir. Bones proves que ens animaven a sacsejar els registres del primer tram de temporada, i a doblar, redoblar i, en el millor dels casos, re-redoblar l’aposta, plantejant una diada de múltiples estrenes.

Al final, però, és la plaça qui mana, i l’únic que quedava sacsejant (o més aviat rebregat) era el mes de juny que ens quedava per davant. Obríem amb un mal cinc amb un pom potser massa tendre i unes rengles del tres que passaven, de bones a primeres, de no haver de fer res a no poder-hi fer res. Arrencada de cavall, parada d’ase, que diuen.

Tot i el desànim per perdre un castell que no ens queia des del 2013, es redreçava l’actuació amb una bona torre de vuit i un quatre de vuit retocat, abans dels dos pilars de cinc de comiat i dels 10 pilars de quatre, el ritual de consuetud després que allò de fer tants pilars com anys complíem s’estronqués l’any que vam fer un serpentín pilaner.

Abans de nous compromisos, entremig ens trobàvem, encara no sabem exactament com (potser els organitzadors tampoc no ho saben encara) alçant castells a la plaça de l’Havana una tarda de divendres abans d’assaig. Quatre de sis amb l’agulla i el cordó just per plantar els bàsics de set, el quatre després d’un intent desmuntat que ens deixava una mica cara de tontos. En una colla ciclotímica com la nostra, dues actuacions seguides amb cara de tonto tenen el perill de fer-te creure que aquesta és la teva cara, així que només hi havia la solució d’anar cagant llets al local i posar-nos mans a la feina.

 

Al més pur estil capgròs, la llenya de l’aniversari, la primera des del 2022, es cobrava la seva penyora i obligava a redibuixar l’alineació d’un tres que tot just havia començat a prendre forma, retocs que se sumaven als que ja obligaven les baixes previstes per a, per b o per xyz. Què us he de dir, som així.

 

Els reptes a curt termini, doncs, es desviaven notòriament del full de ruta (ai, els fulls de ruta!) ambicionat inicialment per la tècnica, però igualment oferien petits brots, d’aquells que només poden apreciar els paladars refinats (i/o els que passen molta gana, vosaltres mateixos, trieu bàndol).

 

Així doncs, ens plantàvem a Sant Gervasi una mica emboirats tot i el sol que espetegava, en una diada amb gens de ritme, però en la que a la ronda de pilars se’ns apareixien els àngels per anunciar-nos la bona nova (clicada d’ull) que, benvolguts ciclotímics, ja tenim pilar, i quin pilar. Un pilar sòlid i robust que arrodonia una nova tripleta de vuit amb estrena, entre d’altres, d’un terç a la torre folrada, que no és poca cosa.

@juditlj_fotografia

Les expectatives eren altes per encarar el doblet del cap de setmana següent, primer a la festa major de Reus, en una plaça on som força estimats i a la que sempre intentem correspondre. El gruix al local, però, es ressentia tot el mes per selectivitats i viatges finals de la classe dels dofins, i és que quan falta aquest bé de déu de canallada veiem que la soca és un pèl magra i a vegades toquem os. Sigui causa o sigui efecte, la distensió en els assajos anava parella amb la pèrdua progressiva de sensacions amb els castells de nou, i recomanava prudència a curt termini. A Reus, doncs, calcàvem el repertori del cap de setmana anterior, amb una mica més de gruix que el cap de setmana anterior i amb el colofó d’un nou pilar de sis que acreditava la convicció acumulada després d’haver-lo estrenat.

Tot just dos dies després, omplíem (parlo d’oïda) la tarda de Sant Joan obrint la plaça de l’Ajuntament de Vilassar de Mar amb un molt bon quatre de vuit, potser dels millors de l’any, i que convidava a recalcular la ruta i mirar el quatre com l’estructura amb la que fer el salt als nou pisos; apuntalàvem la diada amb una nova torre de vuit folrada, no tant tràmit com calgués esperar. Més absències de les esperades, per paternitat i per senectut, recomanen deixar el tres de vuit en maceració i rodar, sobretot, els pisos alts del cinc de set. Després dels tres pilars de cinc de comiat, amb el permís i la col·laboració de la plaça fèiem una bona prova de torre de nou fins a quints. Una mica per assajar-la, una mica per convèncer els propis i una mica per fer un toc als altres propis que encara dormiten.

El darrer assaig del mes de juny servia com resum perfecte del mes de juny, per confirmar que no sabem exactament com estem. Engrescats per la dofinada que omple el pati, però encara un pèl justos per a tot al que aspirem, bones proves amb el cinc de nou i els emmanillats (oju amb el pilar), però col·locant sisens al tres i al quatre amb masses peròs.

Amb tot, ens plantàvem a la festa major de Terrassa ambiciosos, exhibint una torre de vuit exultant, de les que demana un pis més i, en conseqüència, cent camises més. Música celestial que a la ronda següent es transformava en el que en Ferran va batejar com Dos hombros y un destino. I quan la banda sonora va a càrrec d’aquest tal Bustamante, la cosa no roda fina. Desmuntàvem el primer quatre de nou perquè se li sortia l’espatlla a una de les quintes. Canvi de cromos i hi tornàvem, i aquest cop era un dels terços el que feia tota la descarregada amb l’espatlla fora. Que ens donin el rècord Guiness com els pupes dels castells i acabem amb tanta tonteria. Però mèrit enorme a la defensa titànica, glòria i honors! Per tancar, l’enèsima reconstrucció del tres, per tancar l’expedient i començar a somiar en el juliol.

Ara rellegint, veig que m’ha quedat un to de mestretites merdoset que potser pinta massa gris un més que, tot i estranyot, ens ha portat el primer castell de nou i els primers pilars de sis de la temporada. Valgui com a excusa que les parts xungues les ha escrit la meva contractura, que per moments té vida pròpia.

No us atabaleu per tonteries i fem cas al que diu la dita: Trons pel juny, any de fruits. Preparem el cistell.

Lluís Martí i Garro